La saturació de l’órbita terrestre
Si hi ha alguna cosa que tots recordem de les classes d’astronomia, és que la Lluna és el satèl·lit de la Terra. Almenys, l’únic natural. Des que es va llançar l’Sputnik al 1957, s’han enviat a l’espai gairebé 20.000 satèl·lits artificials. Segons les Nacions Unides, que proporciona una base de dades per a consultar l’estat dels satèl·lits llançats a l’espai, 11.000 d’ells continuen orbitant al voltant del nostre planeta. Encara que aquest número puga semblar molt elevat, prompte podria quedar obsolet.
Segons la Unió Internacional de Telecomunicacions, fins a 1 milió de nous satèl·lits artificials podrien estar prompte en òrbita, atenent al nombre de sol·licituds tant d’agències espacials governamentals com d’empreses privades. Tenint en compte que el número actual ja provoca problemes en l’observació del cel nocturn, ja que alguns satèl·lits artificials com BlueWalker 3 o Starlink interfereixen en tasques científiques, el futur no sembla molt esperançador per a la volta celeste.
A primera vista, posar en òrbita una gran quantitat de satèl·lits sembla ser una tasca senzilla i segura, ja que, per evitar xocs entre aquests cossos artificials, es col·loquen en diferents trajectòries orbitals i a diferents altituds. A cada satèl·lit se li assigna una òrbita i una distància de seguretat amb respecte als altres per prevenir col·lisions, encara que en ocasions això ha succeït. És prou raonable preveure que aquest fenomen no farà més que augmentar a mesura que es llancen més satèl·lits a l’espai.
L’augment de la brossa espacial generada per aquests impactes, sumat al fet que molts satèl·lits continuen orbitant encara que ja no funcionen, és un altre dels aspectes preocupants de l’escenari que li espera a l’òrbita terrestre si es posen en òrbita el número de satèl·lits artificials planificat.