Durant dècades, l’explicació de perquè unes persones viuen més que d’altres ha posat l’accent a l’entorn: l’estil de vida, la dieta, les malalties o l’atzar. No obstant això, una nova investigació publicada a Science qüestiona aquest enfocament i atorga a la genètica un paper molt més determinant del que es pensava. L’estudi, liderat pel biòleg Uri Alon , sosté que fins al 55% de la variació en la durada de la vida humana estaria condicionada per l’herència genètica.

La clau del treball és diferenciar entre causes de mort extrínseques —com accidents, infeccions o violència— i causes intrínseques, directament lligades a l’envelliment biològic. Segons els autors, l’elevada mortalitat externa als segles XIX i XX va amagar durant anys el veritable pes de la genètica en la longevitat. En eliminar estadísticament aquestes morts externes, l’heretabilitat de la durada de la vida augmenta de manera clara, duplicant les estimacions prèvies.

Per arribar a aquestes conclusions, l’equip va analitzar grans bases de dades de bessons idèntics i bessons de Dinamarca i Suècia, a més de germans de persones centenàries als Estats Units. En total, es van estudiar prop de 16.000 parells d’individus emparentats . Els models matemàtics mostren que, a mesura que disminueix la mortalitat externa –avui deu vegades menor que a finals del segle XIX–, la influència genètica es torna molt més evident.

La troballa no elimina la importància de l’estil de vida, però en matisa l’abast. Aproximadament, la meitat de la longevitat continuaria depenent de factors modificables, com l’alimentació o l’exercici, mentre que l’altra meitat estaria marcada per l’herència. Experts independents consideren que l’estudi pot canviar el paradigma actual i reforçar la cerca de variants genètiques clau en l’envelliment , amb implicacions directes per a la investigació biomèdica i la prevenció de malalties associades a l’edat.